Tornem-hi amb el casino a Andorra

Les cases de joc s’assemblen ben poc als clàssics llocs de luxe per a minories de gran poder adquisitiu

El projecte d’instal·lació d’un casino de joc ha tornat a sorgir com a iniciativa del Govern actual, plantejada i replantejada des de fa segles com a gran solució per a l’atracció del turisme i, temps era temps, com una font d’ingressos suficients com per fer arribar el ferrocarril a aquestes valls.

Molt més recentment ja es va tornar a descartar quan la proposta procedia del mateix cap de Govern d’aleshores, Marc Forné, amb l’oposició no només de l’oficial d’altres forces polítiques al Consell General, sinó també de bona part del grup liberal, que si la memòria no ens és infidel, aleshores encapçalava l’actual líder de l’executiu, Antoni Martí.

Una de les raons fonamentals d’aquell rebuig recent era i és la consideració d’aquesta mena d’establiments com una màquina de rentar diner, en un temps en què els estats veïns, la UE i l’OCDE pressionaven aquest Estat perquè complís les normes suficients per merèixer ser esbor­rat d’aquella llista de països no homologables, una definició que sempre vam considerar tan injusta com difícil de treure.

Potser ara, que el propòsit s’ha aconseguit, sembli arribat el moment de portar a la pràctica el que tantes vegades havia quedat frustrat. Tanmateix, no ha desaparegut el risc d’un efecte negatiu sobre la imatge nacional en els mateixos àmbits internacionals.

Un altre dels riscos evidents és la possibilitat, lligada a l’obertura econòmica, d’implantació aquí d’empreses de joc poc desitjables, o directament indesitjables, que en tot cas serien la part destinada a la responsabilitat de materialitzar tècnicament la realització dels jocs.

En la penúltima ocasió, per evitar aquesta crítica, el projecte Forné reservava la majoria absoluta del capital a la participació de l’Estat i a participacions minoritàries de la ciutadania, per deixar el soci estranger com a minoritari. Però ja sabem com han funcionat aquestes clàusules de participació forània minoritària fins ara.

La inversió per a un casino dels clàssics, seguint el vell model de la belle époque, que tendeix a evocar-se cada vegada que se’n parla exigeix una gran inversió i una elevada despesa de manteniment, amb personal especialitzat que també hauria de contractar-se, d’entrada, a l’estranger. Pel que fa a les característiques de luxe, vestimenta obligatòria, pagament d’entrada i altres formes de restricció indirecta de l’accés, per reservar-la a persones d’alt standing, i crear un ambient selecte, l’experiència demostra que s’han perdut.

Un casino emblemàtic d’aquest microclima era el de Biarritz, on anaven molts espanyols i més bascos quan aquests tipus de jocs estaven prohibits pel franquisme. La gran sorpresa i decepció va ser visitar-lo la dècada passada. La ruleta, el black-jack i similars havien estat desplaçats a un lloc petit del primer pis. La planta baixa havia quedat completament oberta, pràcticament sense parets, i estava plena de màquines escurabutxaques que, segons els tècnics, constitueixen a hores d’ara la font del 80 per cent dels ingressos de la majoria de casinos europeus, quan no han quedat com a única especialitat.

La doctora González, cap de la unitat pionera del tractament de l’addicció al joc (ludopatia) que es va crear a l’hospital de Bellvitge assenyalava les maquinetes com l’element amb més risc de provocar la malaltia, perquè reuneix tots els factors que enganxen l’usuari: facilitat d’accés, immediatesa entre jugada i resposta en forma de premi, baix cost de l’aposta i elements d’atracció complementaris, com ara el soroll característic, música, colors… Amb tots els greus efectes que la ludopatia comporta sobre persones, famílies i societat.

Ja hi va haver una efímera invasió d’aquests aparells al país, seguint el model espanyol, a bars i altres establiments de restauració, ràpidament i sàviament eliminada. Sense elles, els tribunals nacionals ja han jutjat casos de delictes econòmics amb la ludopatia com a mòbil.

El model de casino actualment rendible, repetim, té com a base les escurabutxaques, que per la popularitat es fan volgudament accessibles i sense les restriccions selectives dels antics casinos. Per als turistes, i per als ciutadans del país, tret dels menors i els que, per decisió mèdica, judicial o de l’interessat, hi tenen prohibit l’accés.

Amb tots els riscos bàsics enumerats, que no són tots els possibles, potser cal repensar-se bé si aquest projecte no comportarà més perjudicis que beneficis, i més d’hora que tard, per molts i molt bons controls que s’estableixin sobre l’ajustament a la legalitat de les màquines, i sobre els usuaris, perquè siguin només els acceptables i prou protegits.

La legislació general que reguli  els jocs d’atzar, més enllà d’específica per als bingos, en perjudici dels clubs esportius que se’n beneficiaven, continua essent una assignatura pendent, i necessària, en el marc jurídic nacional. Quan als estats veïns estan o han regulat ja, també, els jocs per la xarxa. L’exemple més evident d’aquesta necessitat són les loteries i rifes espanyoles, que proliferen en situació d’alegalitat, pendents de normativa i d’uns convenis bil·laterals tants cops anunciats com no acabats d’establir, i que serien una font d’ingressos públics potser menor –o no–, però més segura i menys arriscada.

Font:

Diari d’Andorra