“L’impost de societats per mòduls és un pèl més car” (ENTREVISTA)

El titular de finances fa èmfasi que en el tribut al benefici i en el d’activitats econòmiques és fonamental que la ciutadania sàpiga que es controlaran les trampes

Després del monumental fiasco de l’impost de serveis indirecte (ISI) tant en l’aplicació com en la impossibilitat de controlar la morositat, el Govern es troba davant el repte de crear un marc fiscal estable.

El repte és doble. D’una banda s’ha de garantir que els impostos de societats o d’activitats econòmiques siguin solvents i no presetin els greus errors de disseny de l’ISI. D’altra banda s’ha d’assegurar que hi haurà un sistema de control que doni la certesa que l’obligat tributari serà controlat i que l’impagament quedarà castigat. El ministre de Finances, Jordi Cinca, dóna resposta a alguns dels interrogants que hi ha sobre la taula.

 

Com es pot ajudar des del Govern al canvi de mentalitat de la població respecte a la implantació d’un sistema fiscal homologable?

Sincerament, crec que la mentalitat de la majoria de les persones ha evolucionat molt els dar­rers anys. Si bé en general ningú no està content d’haver de pagar, també és cert que cada cop hi ha més consciència que per gaudir d’uns bons serveis públics i unes infraestructures modernes tots els ciutadans han de contribuir en la mesura de les seves possibilitats. D’altra banda, l’evolució que ha seguit el món occidental des de la crisi financera iniciada l’any 2007 ha posat encara més en relleu que no és possible sobreviure d’esquena a la comunitat internacional. Cal avançar cap a l’homologació vers les pautes que fixen aquests organismes, sense caure en l’homogeneïtzació. Vostè em pregunta què pot fer el Govern. D’entrada dues coses: la primera ser molt curós amb els diners públics, a mesura que els ciutadans es vegin afectats pels impostos directes, seran més exigents, voldran resultats, diligència i no permetran que es malgastin els diners públics; la segona, garantir per tots els mitjans que ningú fa trampa, el pitjor que pot passar és que els ciutadans que compleixen tinguin la sensació que altres no ho fan i no passa res.

Per cert, és suficientment homologable per garantir la instal·lació d’empreses estrangeres i convenis de no doble imposició?

Fa un moment li parlava d’homologar-nos i no homogeneïtzar-nos. L’impost de societats i el d’activitats econòmiques compleixen aquests requisits, tenen una estructura perfectament comparable als que tenen la majoria de països europeus, tot i mantenir un tipus competitiu. Un tipus que entenem que hauria de ser suficient per signar convenis per evitar la doble imposició. De fet, hi ha altres precedents de convenis de països de la UE amb estats tercers amb tipus baixos. Hem d’aconseguir ser un país atractiu per als inversors no únicament per disposar d’una fiscalitat baixa. Aquest ha de ser un element més. El que és clar és que sense convenis serà difícil captar inversors i serà complex que les empreses andorranes puguin operar a l’estranger. Sense conveni, hi ha un sobrecost tributari. En canvi, quan hi ha aquest sobrecost s’elimina o es compensa.

El sistema modular de determinació objectiva quins avantatges i quins inconvenients té per a les societats?

L’objectiu del règim especial de determinació objectiva és simplificar les obligacions formals i de liquidació amb relació a l’ISI i a l’IAE dels petits empresaris, autònoms o professionals lliberals. Cal recordar que només s’hi poden acollir empreses que facturin fins a 300.000 euros l’any o professionals que facturin fins a 150.000 euros l’any. Es tracta d’un sistema voluntari, és a dir, només s’hi acolliran aquells que estiguin dins els paràmetres fixats a la llei i que així ho demanin. Per tant, el que han de fer tots aquests empresaris és fer l’anàlisi de quin règim els convé més, i això dependrà bàsicament de l’estructura de despeses que tinguin i el marge amb el qual estiguin treballant. En principi, a igualtat de condicions i fins i tot si surt una mica més car el sistema modular, aquest et compensarà per la simplicitat i menys càrrega administrativa que suposa.

 

Per què en determinació objectiva el percentatge de la base de tributació és el 80% en activitats comercials i el 40% per a la resta?

Aquests percentatges s’han establert analitzant diferents sectors econòmics amb una base representativa de petites empreses i contrastant-ho amb les dades de què es disposava gràcies al dipòsit dels comptes a Govern. D’aquesta anàlisi se’n desprenen uns marges molt diferents entre les activitats comercials i la resta. En qualsevol cas, ja he explicat en diverses ocasions que Andorra està confeccionant des de pràcticament zero el seu marc fiscal. Així, ni tenim un històric sobre el qual projectar, ni tenim informació suficient sobre les empreses andorranes. Aquesta és una realitat amb la qual hem de conviure i que només es cor­regirà amb el temps. 

 

I per què per als autònoms o professionals liberals és el règim recomanable?

Serveix la mateixa reflexió que li feia fa una estona. La resposta no es pot generalitzar. Cada autònom o professional liberal haurà de veure si els seus costos reals estan per sota o al voltant d’aquest 40% o si per contra estan molt per sobre i, per tant, li convé més anar pel règim de determinació directa. Estic segur que a molts els compensarà, però insisteixo, no es pot generalitzar. 

 

El règim especial per a les societats d’explotació internacional d’intangibles és suficientment atractiu per atreure inversió estrangera?

Sí, es tracta d’un règim simple, segur i efectiu. És un règim molt beneficiós, atès que suposa l’aplicació d’un tipus efectiu de l’impost molt reduït. En qualsevol cas, perquè funcioni de manera òptima és necessària una bona xarxa de convenis de no doble imposició que garanteixi l’aplicació d’unes retencions mínimes des del territori on es paguen. 

 

Aquest règim seria comparable al d’algun altre Estat?

Sí, efectivament, l’impost sobre societats conté dos règims especials que són altament competitius. Aquests són el que ens hem referit abans, d’explotació internacional d’intangibles, i el de les entitats holding. Així, el tractament de les holdings es regula a un nivell similar a com ho fan Holanda, Luxemburg, Àustria, Dinamarca, el Regne Unit i també Espanya. No obstant això, el règim previst a Andorra suposa una millora respecte a la regulació d’aquests països, perquè el repagament del dividend no comporta imposició addicional. Respecte a l’altre règim, el d’explotació internacional d’intangibles, també hi ha precedents a Holanda, Irlanda, Suïssa o Bèlgica respecte als centres de coordinació i, en aquest sentit, el règim que estableix l’impost sobre societat a Andorra és més favorable i jurídicament més segur que el dels indicats territoris. 

 

La política de deduccions hauria de ser revisable a mitjà termini?

Les deduccions són una eina de política econòmica de què disposa el Govern per tal d’ajudar a reactivar l’economia. Es tracta d’incentivar determinats factors i  activitats en funció de l’evolució de l’economia o de les mancances que pugui tenir el país. Així, la pròpia naturalesa de les deduccions fa preveure que en funció de com evolucioni l’activitat econòmica s’hauran de revisar, canviar o incrementar amb altres de noves. Com és sabut, la fiscalitat s’ha d’adaptar a l’evolució de l’economia, que és dinàmica. Això exigeix que les deduccions hagin de ser revisades en el temps per tal que compleixin amb la seva finalitat. De moment, el Govern ha apostat per les deduccions en dos àmbits. D’una banda, per incentivar la creació de llocs de treball en un moment on un dels principals problemes del país és que cada dia se’n destrueixen. De l’altra, per incentivar les inversions en un moment de davallada en l’activitat econòmica. Dos exemples del que han de ser les deduccions: eines per ajudar a corregir tendències negatives de l’economia. Tant de bo en pocs anys l’economia s’hagi recuperat, es creï ocupació i no calguin aquests incentius i se’n puguin crear d’altres per rellançar aspectes que al país li poden interessar com ara la innovació, la recerca, les inversions mediambientals, etc.   

 

Quan entri en vigor l’IVA s’hauran de fer ajustos en aquests impostos?

A priori no caldria, atès que són impostos de naturalesa distinta. Tot i així, l’obligació de Govern és avaluar la pressió fiscal en la seva globalitat i assegurar que aquesta ens permet ser un país competitiu i capaç de fer front a les seves obligacions per assegurar el benestar dels seus ciutadans. Per tant, quan tot el marc fiscal estigui desplegat caldrà avaluar-ne l’evolució i la seva incidència en el funcionament de l’economia. Insisteixo en la idea que les lleis fiscals han de donar estabilitat i seguretat jurídica, per tant no ens hauríem de plantejar canvis freqüents en el model, però sí que haurem d’anar ajustant aspectes més puntuals a mesura que es consolidi i es pugui valorar si ha donat el fruit que volíem i necessita Andorra.

Font:

Diari d’Andorra