Pòquer descobert

Les partides de pòquer tenen una llarga tradició.

És dimecres, mitja tarda. Dia núvol d’aquesta primavera gris. En un bar d’Andorra la Vella es juga a cartes. És un bar d’aquells en els quals es pot esmorzar, dinar, berenar i sopar.També guanyar o perdre molts diners jugant. Al remigio, la botifarra, a l’hijoputa i, sobretot, al pòquer.

El mateix cambrer que posa un cafè amb llet intercanvia diners per fitxes. Presumiblement hi ha una comissió per a l’establiment. El requisit per poder jugar és senzill: no crear problemes. “A Andorra s’ha jugat amb diners tota la vida i es continuarà fent quan hi hagi una llei del joc, els jugadors no han de témer per res”, ho afirma una font pròxima al cap del Govern, que hi afegeix que “la gent que fa timbes amb diners, bars inclosos, no està fent res il·legal, és una activitat al·legal”. La mateixa font explica que la llei “protegirà el jugador” i es demana “quina diferència hi ha entre jugar una partida de botifarra amb un euro o una de pòquer amb 100 a sobre de la taula?”. Els jugadors del bar mig somriuen, mig reneguen, mentre juguen. Contenció d’emocions com manen els cànons del pòquer. Es coneixen i se’ls veu gaudir de manera sòbria i experta, com només ho pot fer qui creu conèixer la bèstia. Però la bèstia, el joc, no acostuma a fer amistat per a tota una vida. 

 

Pòquer

“S’hi juga molt i quan sigui legal encara s’hi jugarà més.” Ens ho explica el Jorge, nom fals, un jove de 30 anys que ha actuat de catalitzador  en un grup que juga regularment: “Nosaltres ens hem arribat a reunir 30 persones jugant en el nostre local.” No tothom pot participar en aquestes timbes: “Acceptem qui coneixem o qui ve convidat per un conegut.” Els jugadors d’aquestes timbes bisetmanals comencen la nit amb 100 euros de resto –terme d’argot per definir la quantitat amb què estàs jugant– i durant una nit no acostumen a prendre mal: “He vist algú arribar a perdre 500 o 600 euros en una nit però el més normal és que en guanyis 100 o en perdis 100.” Segons el Jorge a les partides que es juguen en els bars la cosa canvia bastant: “En aquests llocs sí que et pots trobar mans amb 1.000 euros al tapet.” 

Una nit de pòquer arrenca pels volts de les 22.30 hores en una casa particular o en un local i se sol acabar cap a les 02.30. El codi és clar, ser trapella o viu ha de ser compatible amb legal, no es poden fer trampes, i si mai s’atrapa un jugador fent-ne queda exclòs per a tota la vida. Per altra part, només es pot abandonar una sessió si es va perdent, si hi ha beneficis s’ha d’esperar a l’hora fixada per acabar. 

El Josep Lluís, nom fals, té 45 anys, està casat i la seva experiència en els jocs amb cartes és doble: “Sóc jugador habitual però a part la meva família va regentar durant anys un bar d’Escaldes en què es jugava moltíssim.” Explica que havia arribat a veure “xecs de 6.000 euros en una taula, la gent quan s’escalfa, s’escalfa. Recordo ara mateix el nom d’un parell de persones que van haver de marxar d’Andorra perquè devien diners a tothom”. Tot i les grans quantitats que es movien, el Josep Lluís no creu que aquest món generi conflictivitat: “En tots els anys que fa que jugo només recordo una ocasió que un va agafar pel coll un altre, però res més, la gent es respecta perquè sap que una de les claus per poder jugar tranquil és que no hi hagi incidents i no donar feina a la policia.” Segons aquest testimoni el bon jugador és aquell que no s’atemoreix inicialment si perd 100 euros: “En aquell moment n’has de canviar 200 més per recuperar-te, però si les coses no milloren llavors has de marxar. Tot i això, per a alguns no és fàcil, pensa que nosaltres arribàvem a tancar el bar a les set del matí.” Afirma el Josep Lluís que el seu millor dia va tornar a casa amb 1.700 euros i el pitjor amb 500 menys.

 

Aquelles timbes històriques

Alguns locals que ja no existeixen havien estat l’escenari de timbes de gran reputació. Una bona fàbrica de llegendes urbanes. A la vora del fum del tabac i en companyia d’alguna copa, l’Hotel Cerqueda, el bar l’Ocell de Foc, el GEVA o la sala Stars van veure com es jugaven els diners andorrans il·lustres com l’excap del Govern Josep Pintat, l’exesquiador i empresari Francesc Viladomat o l’empresari automobilístic Josep Mas Gol. Eren els anys vuitanta i les fonts també ubiquen entre els habituals el doctor Antoni Ruiz i l’empresari Joan Coll. En aquells llocs no es parlava gaire de si calia una llei del joc, el joc era la llei moltes nits a la setmana.

“Quan guanyes és una satisfacció molt gran”, indica el Patrick –nom fals–, un empresari de més de 50 anys que ens confia el seu testimoni però no vol que aparegui el seu nom: “No està gaire ben vist aquí això de jugar.” El Patrick és pont entre generacions de gamblers perquè de jovenet havia assistit a les partides històriques: “Havia vist alguna mà d’1 milió de pessetes”, i segueix jugant regularment: “Hi vaig un cop per setmana i ja m’està bé, si perdo no és gaire i a mi no m’agrada anar als casinos, que és on et pots fer mal.” 

El Toribio és un empresari que es podria jubilar però que segueix treballant i que tampoc ens deixa fer servir el seu nom. Està considerat un dels cracks de la botifarra del país: “Jugo a cartes des de fa 50 anys, vaig començar a la mili i he jugat a tots els jocs.” Explica que veure jugar aquelles partides antigues era un plaer: “He vist jugar més d’un cop el Quico Viladomat a l’Ocell de Foc i era un gran jugador de pòquer, no vaig tenir mai la sort de poder jugar amb ell, però.” Li demano si jugar durant tants anys l’apropa a la ludopatia: “No sóc un ludòpata, el que passa és que prefereixo perdre 20 euros jugant a les cartes que guanyar-ne 20 al bingo, que no m’ha agradat mai.”

Font:

Diari d’Andorra

Buscador